La cursa d’Ivars

Una de les coses bones que s’ha d’agrair al ciclisme es l’oportunitat de conèixer persones increïbles… hi ha persones que mai haguéssim conegut sin no fos per la bici.

Gràcies a Jose Antonio González Martin va entrar a l’equip Ilerdense un noi molt humil, dels quals no parlen mai. Molt reservat i una mica recelós amb la gent que no coneixia.

Anaven passant els mesos i ens anàvem coneixent més però seguíem amb la mateixa dinàmica. Fins i tot anava a pitjor, per culpa del català tan tancadíssim que ell parlava.

Vam tenir l’oportunitat de conèixer la seva parella, i era tot al contrari. Alegria, passió, diversió… però tots dos amb un gran cor i fets pel mateix motlle.

Quan l’equip estava format, vam descobrir el nostre ciclista de debò. Vam conèixer el treballador del camp que es podia estar hores i hores treballant però que no perdonava venir a córrer amb el seu equip i sempre disposat a ajudar. Com a ciclista,  va ser aquell company que tots volem al nostre equip. Aquell corredor que saps que no fallarà, que no es guardava res per a ell, que en carrera mostrava un sentit de la competició increïble.

Quan ens vam començar a conèixer tots (la seva parella també), allò era una bomba d’equip en el bon sentit.

També vam descobrir el seu amor per la seva cursa, “la cursa d’Ivars”. Quan parlàvem amb ell d’aquesta prova, sempre li sortia un somriure ben gran, orgullós de ser un referent ja que la va guanyar unes quantes vegades. Era la seva cursa, el seu poble, era el seu moment i allà brillava l’Ivan més guanyador.

Malauradament, quan més estava gaudint de la bici i del seu equip una maleïda malaltia (ELA) li va fer un gir a la seva vida que li va obligar a deixar la seva estimada bicicleta.

Tot i amb la malaltia, no va deixar d’anar a les curses i ajudar en tot el que li era possible i mostrar el gran company que era.

Els Ilerdenses sempre el recordarem i el portarem al nostre cor. Sempre amb el seu somriure.