Un corredor tot terreny

Una de les curses que mes recordo de l’Ivan va ser la cursa de la Pobla de Mafumet. Ivan era un corredor tot terreny però que destacava en curses amb certa duresa i en condicions de calor. Era un corredor fiable, d’aquells que saps en qui pots confiar si es ficava en alguna escapada, però que sabies que no tenia gaire punta de velocitat, de fet l’Ivan, era un corredor “diesel“. El seu equip sabíem que en una cursa plana o amb arribada a l’esprint, no tindria gaires possibilitats.

La Pobla de Mafumet era un clàssic del calendari Català. Es feia un recorregut gairebé pla, amb alguna pujada sense importància, però això, no li treia duresa, de fet era una de les curses mes dures de tot l`any per el fortíssim ritme, el vent i que no es parava mai. Aquell any varen plantejar la cursa per una arribada al esprint amb els homes ràpids del equip, Jordi Soler, Jose Antonio González i jo mateix, Juande.

De sortida, com sempre, ritme infernal i a la primera passada per meta, es feien unes 8 voltes d’uns 15 km cadascuna. Ens comuniquen que marxa una escapada de 15 corredors amb un temps d’un minut al gran pilot. En aquell grup es fiquen l’Ivan i un altre company d’equip. Perfecte per l’equip.

Passen les voltes i el grup d’escapats es va reduint fins que es van quedar 4 al capdavant i un d`ells es l’Ivan.

“Increïble“, “quin tiu” ens dèiem els corredors de l’equip que anàvem al darrera i no els podíem agafar. Quan quedaven 2 voltes, mirant al fons de la carretera, veiem 3 corredors que de seguida els atrapem. Cap d`ells era el nostre Ivan.                        

IMPRESIONANT, anàvem a mil per hora darrera d’aquella escapada i solament i quedava el nostre corredor, tot sol, amb un vent de cara insofrible i un ritme que no ens feia aixecar el cap del manillar. A falta d’una volta, Ivan mantenia uns escassos 20 segons al pilot, però ell, cabut, mantenia l’esperança de no ser atrapat. Qualsevol altre  es donaria per rendit, però ell no. El vam atrapar a falta de menys d’un km per l’arribada, de fet, a la mateixa recta de meta.

Aquell dia, l’Ivan , es va guanyar tot el nostre respecte com ciclista per com ho va fer i la seva perseverança en l’esforç, en una de les curses que menys se li adaptaven, que menys gracia li feia córrer, en una de les curses mes difícils de fer de tot el calendari.

Tot i això, en arribar a meta, totes les felicitacions eren per ell, perquè sabíem el difícil que era aquella cursa i pel seu esforç.

Un detall a dir, es que en acabar i desprès de fer la xerradeta de després de cursa, ens van explicar que l’Ivan havia estat treballant durant tot el matí d’aquell dia al camp ja aquella cursa es feia a primera hora de la tarda.

Un gran com pocs l’Ivan Graït.